per Laia Altarriba i Piguillem
La mare de la Mariam Rawi va fugir a finals dels anys setanta de l’Afganistan amb les seves quatre filles. El marit havia mort en la guerra que patia el país, i elles van decidir fugir al veí Pakistan. Van trobar acollida en un dels camps de refugiats instal·lats a l’altra banda de la frontera, juntament amb desenes de milers d’afganesos més. I també hi van trobar la possibilitat d’un futur diferent al que els era reservat a quatre filles d’una mare vídua, gràcies a una escola que hi havia al camp. RAWA, l’associació de dones revolucionàries afganeses, és qui havia impulsat l’escola. Una feina que ha de continuar fent actualment a l’Afganistan.
Ara la Mariam ja no viu al camp de refugiats, ni és una nena. Ha crescut, forma part de RAWA i viatja per explicar arreu la tasca d’aquesta organització feminista i la situació que viuen els dones afganeses. Quan no viatja viu a l’Afganistan, un país on massa coses continuen sent com les va abandonar de petita amb la seva família, ja que quan surt de casa i camina pels carrers del seu país ho ha de fer sota un burca per protegir la seva identitat com a activista.
Els burques es van fer coneguts a casa nostra després que caiguessin les torres bessones de Nova York el 2001 i ens els van esgrimir com una de les raons per justificar l’atac contra Afganistan. Les potències que es van sumar a l’ocupació ens deien que hi anaven, a més de buscar Ben Laden, a defensar els drets de les dones i els drets humans per a tota la població. Però Mariam quan camina per Kabul encara ho fa tapada per un burca.
M’ho va explicar fa uns dies, quan la vaig entrevistar al programa Solidaris, i assegurava que l’ocupació no ha comportat cap benefici per les dones afganeses: “La realitat dels darrers vuit anys ha provat que la situació no ha canviat en un sentit positiu. Les dones continuen privades dels seus drets, en moltes àrees de l’Afganistan no poden anar a l’escola per raons de seguretat, no tenen accés a l’administració de justícia ni reben atenció de les autoritats del govern, perquè aquestes autoritats, i la policia, i el sistema judicial són corruptes i estan sota el control dels fonamentalistes que no protegeixen les dones, que no les ajuden”.
Mariam Rawi està convençuda que l’alliberament de les dones del seu país no el portarà ocupant-los des de l’exterior, sinó que és el mateix poble afganès qui s’ha d’alliberar. Això sí, el que demanen a l’exterior és que deixen d’ajudar a talibans i senyors de la guerra: “No creiem que aquest valors com els drets de les dones, la llibertat o la independència de cap país la pugui portar una altra nació, i encara menys si mirem la història dels Estats Units que sempre han seguit una política agressiva i errònia amb els països pobres. I especialment 30 anys de guerra a l’Afganistan han mostrat que el govern dels Estats Units sobretot està més interessat en donar suport i en crear les xarxes fonamentalistes i terroristes al nostre país. De nou, després de l’11 de Setembre, van tornar a posar al govern afganès uns criminals i fonamentalistes com són l’Aliança del Nord, que no són massa diferents de la xarxa corrupta dels talibans”.
Però aleshores, per quin motiu van ocupar el seu país les potències de l’OTAN? La resposta molts la tenim al cap abans que respongui: “L’aspecte clau pels Estats Units i els països europeus és com poden obtenir guanys polítics i com poden beneficiar els seus interessos econòmics. Sabeu que l’Afganistan està en una situació geogràfica estratègica a l’Àsia central i que fa frontera amb diferents països. I a més és un país ric, que té molts recursos naturals i recursos miners. Els darrers estudis que s’hi han fet han confirmat que l’Afganistan és molt ric”.
Això és el que ha estat explicant durant aquestes setmanes als Països Catalans i a Europa la Mariam Rawi, encara que aquest no és pas el nom de la dona que vaig entrevistar a Barcelona. Es protegeix de les fotografies i no diu mai el seu nom real, perquè ha de continuar militant en la clandestinitat com fan les dones que formen part de RAWA des que es va fundar el 1978: “Mai hem pogut traballar com una organització oberta o registrada a l’Afganistan. Pas a pas hem après com poder sobreviure i com poder continuar la nostra feina sense fer servir els nostres noms reals ni revelar la nostra identitat, o sense publicar les nostres fotografies, o fins i tot quan ens fan entrevsites per la telvisió no ensenyem la cara. Quan jo estic a l’Afganistan prefereixo posar-me un burca, ja que és una bona manera d’ocultar la meva identitat”.
Si la voleu escoltar, el 13 i 14 d’abril serà a València convidada per Ca Revolta i el 15 i 16 d’abril serà a Palma convidada per la Plataforma de Dones per la Igualtat.