A V U I, 22 d'agost del 2001

DONES DEL SEGLE XXI

Sabira Mateen Militant de l'Associació Revolucionària de les Dones d'Afganistan

Leyre Usón

El seu nom fals significa paciència i realment la descriu molt bé. Ha d'amagar la cara perquè viu sota amenaça. Forma part d'una associació molt poc reconeguda però que lluita dia a dia pels drets de les dones del seu país.

Quants anys tenia quan va arribar al camp de refugiats del Pakistan on viu?

Nou.

Què els va portar fins allà?

Vaig arribar quan els russos van envair l'Afganistan, com molts altres milions de persones. La meva familia i jo vam deixar el país perquè la situació d'aquell moment no podia ser pitjor: guerra, lluites, bombes...

Per què va començar a treballar amb la seva associació, RAWA?

Quan vaig arribar al camp del Pakistan els meus pares i altres persones volien que els nens rebessin una educació. Per aquella època, RAWA començava a treballar. Per un amic, els meus pares es van assabentar de les seves activitats i em van portar a una de les seves escoles amb altres nenes del camp.

Però no era una escola qualsevol, oi?

No. No era només una escola, era una escola política. Els professors, membres de RAWA, ens van ensenyar com era la situació política, quins eren els drets de les dones i com podien aconseguir-los. Em vaig adonar que hi ha moltíssimes dones que no saben res d'això i vaig completar els meus estudis per posar-me a treballar a RAWA. A vegades sóc professora, d'altres treballo explicant la meva feina, com ara. Jo només vull treballar per ajudar les altres persones del meu país, especialment les dones.

Quins són els principals objectius de l'associació?

Sobretot treballar pels drets de les dones, la democràcia i el laicisme. Però per aconseguir aquests objectius és impossible no enfrontar-se als fonamentalistes, ja siguin els taliban o els jehadi. No podem parlar dels nostres drets com a dones si abans no tenim drets com a éssers humans. És important que tothom sàpiga que el que passa al nostre país des dels últims deu anys no és per la nostra cultura ni la nostra religió. És culpa dels fonamentalistes, que ho han destruït tot físicament i mentalment. Avui, el nostre país ja no és un país.

Com es financen les activitats de RAWA?

Aquest és el gran problema. ¿Com podem finançar tot el que fem per lluitar contra els fonamentalistes? No tenim el suport econòmic de cap govern ni ONG, per això estem molt limitats. A vegades sembla increïble com podem treballar amb tants pocs recursos. Sovint fins i tot hem de tancar projectes perquè no els podem mantenir. Abans, la principal font d'ingressos eren els diners que trèiem dels nostres propis projectes, com ara fer catifes, manualitats. Però des del 1996, quan vam fer la nostra pàgina web (www.rawa.org) la nostra principal font és el que envia la gent anònima de tot el món. Encara que sigui poc. Un exemple: només amb 25 dòlars podem pagar un professor a l'Afganistan.

Quines conseqüències podria tenir per a vostè ser militant de RAWA?

No només per a mi. Sóc d'un país on ningú està segur. Tothom pot imaginar les conseqüències que comporta ser una dona afganesa que demana democràcia. La vida de qualsevol membre de RAWA està sempre en perill. Però quan acceptem això, voluntàriament, acceptem el sacrifici que comporta. No vol dir que jo no vulgui viure; també tinc somnis personals. Oblido els perills i segueixo treballant, com la fundadora de RAWA, Meena, que va ser assassinada pels fonamentalistes el 1987. Podria viure en qualsevol altre país, esclar. Però és més important estar al costat d'aquestes persones que ho necessiten i treballar per canviar la situació. Per a nosaltres, RAWA significa esperança. Encara que sigui difícil viure així, no s'ha de tenir por.

Com viu una viuda o soltera a l'Afganistan si les dones no poden sortir soles al carrer?

La majoria recorren a la mendicitat i a la prostitució. Les que tenien educació i feina ara ja no tenen res, només els queda aquesta sortida. En aquest sentit, el suïcidi està incrementant-se a gran velocitat perquè han perdut l'esperança i augmenten els problemes psicològics. L'Afganistan s'ha tornat un infern, especialment per a les dones. El més difícil de la nostra tasca és fer tornar l'esperança perduda.

Com és una societat en la qual no es permet que el riure d'una dona se senti o es vegi en públic?

És molt difícil descriure de manera objectiva l'Afganistan. És penós no tenir drets, no controlar la teva persona, no poder expressar les teves emocions. Si vols riure, no pots. Si vols escoltar música, no pots. Tampoc veure una pel·lícula o fer el que et vingui de gust. Això és difícil de descriure. No és una societat normal. Cada any augmenten els casos de gent no normal perquè en una societat anormal ningú pot ser normal.

Com es veu el món sota la 'burka'?

L'important no és què es veu sinó què se sent. Fa sentir les dones com a criminals sense haver fet res dolent. Moltes d'elles perden l'esperança. Tot i així, també hi ha dones que s'organitzen per lluitar, per controlar les seves pròpies vides i ser lliures.

Hi ha alguna cosa pitjor a l'Afganistan que ser una dona?

És el pitjor. No hi ha res com ser dona amb els fonamentalistes de l'Afganistan al poder. Però no només pateixen les dones, pateix la nació sencera. Sabem el que pateix la gent de Kosovo, Palestina, de l'Àfrica però cap d'aquests sofriments és comparable al de l'Afganistan. El que fa patir és no tenir veu ni vot sobre un mateix.

Què poden fer els països d'Occident per ajudar a canviar la situació?

No volem que vinguin els governs d'aquests països a lluitar per nosaltres. Han de parar d'interferir. No han de donar suport a cap dels dos bàndols de la guerra. Fent-ho demostren que no tenen cap respecte pel poble afganès. Un exemple són els Estats Units, que van donar suport als fonamentalistes per anar en contra de la Unió Soviètica després de la invasió.

Imagini que vostè mateixa pogués canviar alguna cosa, quin seria el primer pas?

Hi crec, en el canvi. Penso que no tot està perdut i que els taliban no seran al poder per sempre. Tenir esperança per aconseguir algun canvi és el més important. Una prova és RAWA, que va començar fa 24 anys amb unes quantes dones i ara en té 2.000.

Com veu el futur del seu país?

He de dir que els fonamentalistes no només han destrossat físicament un país, també han contribuït a destruir mentalment les futures generacions...

I doncs?

Pots imaginar el futur de tots els nens que han estat testimonis d'execucions, fins i tot de la dels seus pares. Guerra, destrucció, sang, armes. Ni tan sols poden somniar a anar a l'escola, tenir un professor com un nen normal. Però tot i així, els fonamentalistes continuen i intenten crear futurs criminals. No els ho permetrem, però. Gràcies a molta gent que ens ajuda, encara veiem el futur amb il·lusió, potser no aviat, ni d'aquí a uns anys, però estic segura que algun dia la gent de les properes generacions viurà en un Afganistan lliure i democràtic. Hem d'aconseguir un futur brillant i desfer-nos d'aquest infern.





www.avui.com



[Home] [RAWA in Media]